dimecres, 24 de setembre del 2014
dimarts, 23 de setembre del 2014
El començament d'una vida
Avui comença un nou blog.
Em dic Hatxi, i tinc dos anys (14 anys humans)
El dia 29 d'octubre del 2012, quan només tenia unes setmanetes de vida, una familia es va enamorar de mi i se'm va emportar a casa seva. A partir d'aquí, no he sabut ni he pogut ni vull viure sense ells.
Ara sé el que significa de debó la paraula familia. És una o més persones que t'estimen fins l'infinit i que per tu són capaços d'anar a la lluna si cal.
Deixeu que us els presenti.
La Mama és la criatura més carinyosa, joganera i enfalagosa que podré conèixer mai. Tot el dia m'està abraçant, em mossega l'orella, em bufa el nas, m'apreta, em fa pessigolles al plantal quan vull dormir i es passa el dia dient el meu nom (no fos cas que se m'oblidés)
Em sembla que si el Papa la deixés, em faria lloc al llit i potser el faria a ell fora!
Es passa el dia mirant-me, es pensa que no ho veig, però em faig la dormida. Me l'estimo molt, però de vegades la trobo enfalagosa. Fins i tot té el seu mòbil tot ple de fotos meves, no pas de la familia, amics, llocs visitats, no, fotos meves en totes les postures que us pogueu imaginar, i se les mira!!!!
El Papa és una persona més distant. Em treu a passeig i no m'explica res (la Mama no para d'explicar-me tots els detalls del que veig, que si les pedretes, els titits que vol dir ocells, que mirar quins gossets més bonics, ....) caminem, gaudim del paissatge en silenci, faig les meves necessitats, el miro de tant en tant perque sàpiga que no me n'oblido d'ell, i tornem cap a casa. Si no tinc aigua, no em diu res, me'n posa i ja està.
M'agrada estirar-me a la seva falda, em relaxa, es queda adormit i és un coixí fantàstic.
Em dic Hatxi, i tinc dos anys (14 anys humans)
El dia 29 d'octubre del 2012, quan només tenia unes setmanetes de vida, una familia es va enamorar de mi i se'm va emportar a casa seva. A partir d'aquí, no he sabut ni he pogut ni vull viure sense ells.
Ara sé el que significa de debó la paraula familia. És una o més persones que t'estimen fins l'infinit i que per tu són capaços d'anar a la lluna si cal.
Deixeu que us els presenti.
La Mama és la criatura més carinyosa, joganera i enfalagosa que podré conèixer mai. Tot el dia m'està abraçant, em mossega l'orella, em bufa el nas, m'apreta, em fa pessigolles al plantal quan vull dormir i es passa el dia dient el meu nom (no fos cas que se m'oblidés)
Em sembla que si el Papa la deixés, em faria lloc al llit i potser el faria a ell fora!
Es passa el dia mirant-me, es pensa que no ho veig, però em faig la dormida. Me l'estimo molt, però de vegades la trobo enfalagosa. Fins i tot té el seu mòbil tot ple de fotos meves, no pas de la familia, amics, llocs visitats, no, fotos meves en totes les postures que us pogueu imaginar, i se les mira!!!!
El Papa és una persona més distant. Em treu a passeig i no m'explica res (la Mama no para d'explicar-me tots els detalls del que veig, que si les pedretes, els titits que vol dir ocells, que mirar quins gossets més bonics, ....) caminem, gaudim del paissatge en silenci, faig les meves necessitats, el miro de tant en tant perque sàpiga que no me n'oblido d'ell, i tornem cap a casa. Si no tinc aigua, no em diu res, me'n posa i ja està.
M'agrada estirar-me a la seva falda, em relaxa, es queda adormit i és un coixí fantàstic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)